La preservació digitals als Arxius

La preservació digital consisteix en les pràctiques i estratègies dutes a terme per garantir l’accessibilitat, integritat i ús a llarg període dels documents, llibres digitalitzats. Tot i que en un inici sembla no tenir molta relació amb els arxius, aquests tenen un rol molt important en la preservació digital, ja que són els responsables de la custòdia, conservació i registre dels documents. En definitiva, la preservació digital en els arxius està formada per un conjunt de professionals multidisciplinaris, arxivers i informàtics que conviuen junts per garantir la protecció i accessibilitat dels documents digitalitzats.

Aquest terme està relacionat amb dos conceptes que en principi no tenen gaire en comú: la conservació i la informàtica. El primer posa èmfasi a establir unes condicions ambientals adequades que permetin guardar correctament un document sense que es deteriori, controlant factors com la humitat i la temperatura. La informàtica, en canvi, permet establir polítiques d’anàlisi, detecció i possibles solucions als riscos informàtics que pugui patir un determinat sistema informàtic.

El primer pas per aplicar polítiques de preservació digitals als arxius és determinar quina informació digital ha de ser preservada i concretar qui farà aquesta funció. És en aquest moment quan entra en joc l’Esquema Nacional de Seguretat (ENS) mitjançant el Reial Decret 3/2010, que obliga a la creació d’un sistema de seguretat basat en l’anàlisi de riscos.

A més a més, el model OAIS (Open Archival Information System), que es va convertir en la norma internacional ISO 1472:2012, proporciona un repositori digital per a la preservació del patrimoni cultural digitalitzat per a futures generacions. Aquest model segons Cruz Mundet segueix unes pautes que permeten facilitar la comunicació entre institucions i aporta pautes per descriure, les metadades essencials, és a dir, les dades necessàries que donen informació sobre un document per preservar-lo en els arxius.

Algunes de les eines per a la preservació digital són les següents, la conservació dels suports físics que contenen informació i la garantia d’accés a la informació. La preservació digital no depèn de factors tecnològics com l’obsolescència del maquinari i el programari, sinó que també es veu afectada per temes legals i administratius. Una de les formes més habituals de salvaguardar la informació és mitjançant un disc dur extern. Per últim, els arxius conserven les imatges digitalitzades en format pdf., ePub, .jpg, mentre que els arxius històrics conserven la documentació digitalitzada en tiff, amb les seves metadades corresponents.

Algunes solucions plantejades per salvaguardar les digitalitzacions als arxius és el Consorci MetaArchive Cooperative, apareix el 2002, com un grup de 6 biblioteques dels Estats Units en les quals actualment està format per una 50 d’institucions en les quals podem destacar el Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC).

Els arxius històrics decideixen digitalitzar la documentació per preservar-ne el futur. Entre tota la documentació històrica que tenen, decideixen digitalitzar aquella que té més valor històric o bé aquella que més es consulta, per així no desgastar-ne l’ús i intentar que no es deteriori ràpidament. També, els arxius històrics digitalitzen tota aquella documentació que està en molt mal estat i que ja no se li poden aplicar millores de conservació i restauració per assegurar-ne la longevitat.

Per acabar, cal destacar que no només es digitalitzen els documents escrits, sinó també els sonors o gràfics. Un exemple el trobem amb l’arxiu sonor de la BNE, on s’han digitalitzat més de 3.645 rotlles de pianola. En conclusió, la preservació digital és essencial per garantir l’accessibilitat i integritat dels documents digitalitzats a llarg termini. Els arxius juguen un paper fonamental en aquest procés, combinant els esforços de professionals de la conservació i la informàtica. La implementació d’estratègies eficaces de preservació requereix la determinació dels documents a preservar, la creació de sistemes de seguretat i la utilització de models com el OAIS. Iniciatives com el Consorci MetaArchive Cooperative demostren la importància de la col·laboració entre institucions per protegir el patrimoni cultural digitalitzat.

Bibliografia:

López, M.J. (2020). “El papel de la Biblioteca Nacional de España en la preservación y digitalización del patrimonio sonoro”. A Documentación de Ciencias de la Información, nº 43, pp.63-70.

Márquez, V. (2017). “Confianza e información digital: bibliotecas, archivos y web” Ed. Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM). Recuperat de: https://elibro.net/es/lc/bibliocordoba/titulos/187495

Navas, S. (2021). Obras de dominio público, digitalización y preservación digital. Editorial Reus. Recuperat de:  https://elibro.net/es/lc/bibliocordoba/titulos/185678

Ochoa, J.; Sáenz, A.; Tirado, T. (2021). “Experiencias de gestión de los procesos de preservación digital a partir del modelo OAIS en repositorios institucionales”. A Anales de Documentación, vol. 24, nº 1, pp.1-18.

Suárez, C.;  Osorio, Á.  (2018).  “Experiencias  sobre  preservación digital para bibliotecas y archivos: dos casos de estudio en Colombia”. A Revista Interamericana de Bibliotecología, nº41(3), pp.267-276.

Térmens, M. (2014). Preservación digital. Editorial UOC. Recuperat de: https://elibro.net/es/lc/bibliocordoba/titulos/57604